Tinc una vida buida. Això és el pensament que m'invaeix. Després quan ho penso millor veig que no és veritat. Està plena de coses, coses molt boniques. I gent meravellosa. I oportunitats. Crec que en tot l'escenari l'única cosa que falla sóc jo. Sóc mediocre, cada cop més. I no sé si puc confiar en mi quan dic 'canviaré'. Només em queda continuar provant-ho, perquè una part de mi es nega a conformar-se. I per què no coincidim en temps i en espai amb algunes persones que podrien ser la persona de la nostra vida? L'atzar s'equivoca de vegades d'època i de lloc. O potser és que no sabem veure la grandesa del que sí que podem tenir. Oh fuck, tinc vint anys. Què m'he perdut? Com he arribat aquí sense adonar-me'n? El que m'espanta és que sempre serà així. De cop deu anys, de cop tota la vida. I no fem més que mirar cap enrere i cap endavant. L'ara mai és tan atractiu. Serà perquè la nostra imaginació adorna els records i les fantasies. Hauríem de tenir més habilitat per adornar també el temps present. Podem viure en la nostra màgia. De vegades vull quedar-me en un instant eternament i d'altres viure cinc anys en un segon. Jo què sé. Que la vida és bonica i lletja, i que a pesar de tot m'agrada. I us estimo.
Los días de febrero, incluso cuando son tan brillantes, son cortos, y el esplendor de su luz no retrasa su ocaso.
