procrastinación asquerosopoética

(a altas horas y probablemente inapropiadas)

    Hasta el final lucha, como sueles hacer:
último día, último minuto. ¿Contra quién?
Contra ti, esa que está tumbada en la cama,
que bebe té frío y suda, tu más cruel enemiga.
La que busca con desespero un poco de admiración
en los demás y no deja de no hacer lo que debe.

¿Qué quiere? No lo sabe, pero entre tanto lo averigua
continuará vagando entre el tedio y la frustración
con calma pero hasta que le sangren los ojos.
Y el de arriba sigue roncando.

Voleu veure Saturn?

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences...

Els llençols estan amarats de suor. La calidesa de l'habitació amb prou feines permet respirar. Adormida canvio el costat del coixí per notar una mica de frescor a la galta i obro els ulls un instant. Estava somiant en ell. No era res especial, però estava tan a prop. Formava part de l'ambient i de la fragància. 

Molta gent en tensió, pendent, forçant la vista, comentant, frustrats, nerviosos, exigents, relaxats, contents, avorrits... Esperant veure un fenomen molt singular que passa cada molt temps. Per fi apareix Rahu amb el seu cap vermell i immortal. Estar amb molts desconeguts una nit en un dels punts més alts de Barcelona amb el mar al davant observant el cel. I un home t'explica coses de galàxies, i un altre et deixa veure Saturn. I jo per un moment noto la Terra flotar en un punt de l'Univers entre el Sol i la Lluna i sento vertigen per la immensitat i per la insignificança. Baixant ens acompanya l'olor penetrant de la farigola.

Sempre la mateixa imatge. En una platja d'algun lloc de la Costa Mediterrània de nit, mirant les estrelles sense límit de temps. I de dia. Potser el que vull és un viatge íntim i espontani a un paratge d'allò més romàntic i bohemi on destapar la meva alegre joventut per poder tenir una foto que ensenyar d'aquí trenta anys.

un dia/nit de pluja/follia

No es pot anar a dormir, no n'hi ha cap intenció. Quan continua plovent i estem amb els nervis a flor de pell saltant de llit en llit i de sofà en cadira. L'aire es fa espès perquè porta alguna cosa tòxica. L'amor és tòxic, i el desig també. Regalem amor, no el volem perquè fa mal. Però el necessitem i ens agrada burxar la ferida fins que es fa insuportable. I el desig és el que ens manté vius. L'atmosfera se'ns menja. El tacte està més desenvolupat i la imaginació crea meravelles. Estones insostenibles en la seva bellesa soporífera. Ho volem allargar fins i tot i sobretot quan ja no té sentit. No sabem res i anem caminant cap a on sigui, xuclant l'estímul per seguir d'aquella frase, d'una ombra de somriure o del macaron de praliné. Ja apagueu els llums? És que tot té un límit. No m'agraden els límits.