Tots morirem sols

Estava a la seva habitació. Els seus ulls van fer cap a un punt de llibre que tenia escrita una benedicció irlandesa. Començava...May the road rise to meet you. May the wind be always at your back...Va prendre te irlandès amb llet, ben calent tot i la calor que feia. Però s'alimentava d'imatges impactants. Va culpar els seus veïns escandalosos de no poder concentrar-se per llegir filosofia o per escriure poesia. Tenia cinquanta mil històries al cap però cap es desenvolupava fins a poder ser alguna cosa que no resultés patètica. Més aviat eren fragments, sense inici ni final de fragment inacabat. La mediocritat li feia pànic i la repetició fastig. Buscava un diamant en brut per algun racó, alguna cosa preciosa en essència que pogués polir. Res. Va escoltar balades tristes en anglès. Va triar un vestit. No va sortir de l'habitació més que per fer una foto a la lluna des de la galeria, però no tenia trípode i va quedar moguda. El seu germà li va regalar un porc cubista. 

Recorda a la biblioteca el clatell del noi. Un clatell morè i en aparença suau però ferm. Apetible. Imagina uns llavis tendres entreoberts. Ja no l'entristeix només imaginar. Perquè tot objectiu es redueix a la bellesa. I de sobte sona el telèfon i el mormó imbècil que mai perd el somriure li canta llegint-li la ment... The stars are blazing like rebel diamonds cut out of the sun. Es posarà alguna cosa no massa especial i anirà a prendre l'aire. I demà s'aixecarà i intentarà ser feliç. Vinga va, tots sabem que això són ximpleries, tàctiques d'autoconvenciment i autoajuda. Què es pot fer quan coneixes personalment només una persona que t'agradi més que tu?

Let's dance for a while (Provença 426)

I ara les parets ja no hi són. Ni els missatges en post-its acumulats en nits desesperades i tardes pletòriques de felicitat tonta i desestructurada. L'escàs sofà on hem fet lloc tantes vegades. Les cadires on ens hem enfilat acolorides de roig per l'embriaguesa per a cantar o per a dir des de les altures. Truites perfectes i intents. El terra que hem rentat amb la roba i els cossos retorçats de riure frenètic i incurable. El fum plàcid, els crits i el silenci. La nevera ara està buida, i la cuina neta. Ja hem vist totes les pel·lícules, però encara queda te. Sobra lloc per tot arreu. Ja no hi són els balcons ni les flors seques de la planta que s'ha mort. Els suaus tocs de porta i les irrupcions a la intimitat també han desaparegut. Pizzes i copes de vi. Lleu amnèsia al matí. Les poques trobades familiars i les moltes matinades llargues desitjoses de moments especials dignes de ser recordats. I tots ho són ara. La nostàlgia prematura ens atrapa tirades sobre el matalàs mirant la nit que transpira el temple excessiu i inacabat que per nosaltres és una altra cosa. Ara i fins d'aquí un temps totes aquestes joies només són una adreça. Un carrer, un número, una porta i records imperfectes i variants que no estan enlloc.