la ciutat plaent i tediosa, ara fa fred

El lapse que li ofereix el tren. Ahir, recolzada a la vella paret, mirava cap amunt: la pedra, el cel, l'estrella entre edificis. Es deixava embolcar per la dolçor del piano en la nit. L'home no ho devia saber, però els seus dits sobre la peça que havia triat sobre la posició quieta d'ella resultaven colpidors. Un vertigen familiar. Aquell sentiment difícil de retrobar que sempre -no sempre- buscava i que poques vegades podia arribar a sotjar. Difícil i addictiu. Ella estava clavada en aquell carrer i la gent passava. Proveu de parar-vos enmig del ritme normal. La miraven estranyats o encuriosits, els que la miraven. Una dona li va somriure, però hi ha moltes persones que tenen ulls inútils, no miren quasi res. Ella Estava allà. La gent no està, passa. Passen per tot arreu i no estan enlloc.

Una parella gran. Parlen sobre com de just han agafat el tren i sobre quant deu ser la multa per no portar bitllet. Ells en portaven, evidentment.
Parella jove amb papada. Parlen sobre el fred i sobre anar engegant la calefacció aquests dies. D'exàmens també. No es miren als ulls, no es toquen.
(Tocar-se a l'hivern és doblement plaent. L'escalfor de la pell nua en el matí fosc. I finestres de fusta amb llums dèbils al darrere que il·luminen poc habitacions plenes de literatura. Mirar als ulls sense cautela desarma i de vegades es pren mal).
Senyors i senyores grans i petits que són d'estar-se a casa inofensivament. Quant de temps desprès en converses cordials i estèrils! Cada dia. Si ho penses fa por vomitiva. Ningú mira la lluna.

La d'abans continua allà immòbil. Pot notar com creix tènue cap a dins i cap a fora. Respira el fred, somriu. Plora vida. Cada instant pot ser tant com qualsevol altre, però en general deixem que passin i s'allunyen. Anar amb ell, per on sigui, anar amb ell. Només estar amb ell és ple i present. Una plenitud que reclama l'espera i l'enyor. Que bé poder habitar de tant en tant la seva mirada tan càlida.

Algún día vendrá

Cecilia iba a leer cada día al café que estaba cerca de su casa. Cambiaba de sitio sin problema, pero el que más le gustaba era el del rincón, de cara a la puerta. Las sillas no sólo eran de colores distintos, sino sacadas de aventuras distintas. Cuando entraba alguien que le pareciese simpático le sonreía con su mejor dulzura. No es que se le cayera la casa encima, sólo a veces, pero se estaba mucho mejor allí. Además ponían buena música y no demasiado alta. Le gustaba observar y ver a personas y gentes con humores e historias. Recogía el color de cada uno y eso le servía para ampliar el día. A lo ancho, me refiero. A sus setenta y dos años podía dedicar el día a lo que quisiera sin dar cuentas a nadie, aunque no había mucho que se le ocurriera hacer. Así la conocí, una mañana tomando un café. Le contaba cosas de mi vida, y ella las acogía con ganas, como si se tratara de una novela. En realidad no había nada espectacular, pero Cecilia se paraba en detalles que podían pasar inadvertidos -yo lo había puesto ahí como un anzuelo, está claro, la empezaba a percibir- y preguntaba por ellos.

Diría que tiene una atención poco común. Parece que no se entera, lo pienso cuando se repite a veces, o si pregunta cosas que ya le había explicado. Pero de repente una pregunta sobre ese matiz que salió en la historia hace días y en el que nadie repararía. Claro. Ella vive la historia en un lugar de su cabeza con un decorado casi exhaustivo y disfruta la luz del ambiente. ¡Cómo no va a olvidar algunos fragmentos del argumento! Me gusta. Las conversaciones en el café, y luego en mi casa, y en la suya, son espacios donde acomodarse y flotar libremente. Las palabras son los muebles de ese lugar tornadizo y bello. Es cautivador lo delicada que es. Una casa sin libros es el frío que entra dentro y se expande sutilmente hasta que te deja helado y te das cuenta de repente. Nos fuimos explorando y me dijo un día que yo, aunque tan discreta que no lo parecía, era la más loca de todas. Pero nos gustan los locos como nosotras. Es, sin duda, una esencialidad de nuestros días. Encontrar medio chiflados e ir bajando las gradas de su persona para recolectar trocitos de regalo para vivir. Termina la música y seguimos hablando. Dejamos de hablar y seguimos estando.

Preludis

Mirar fixament, embadalida, un rostre. Cada petit detall que descobreixo i que no veig igual que abans. Som realment estranys. I en aquell espill del turc que està a prop de casa, tu em veies diferent reflectida que mirant-me directament. Però així és com jo em veig sempre o gairebé, asimètrica. En la realitat que jo percebo sóc així. I no entenc moltes coses que faig. Una llarga conversa de línia telefònica que em deixa  desarmada un altre cop davant el teu derrotisme. I et dic, simplement, que paris, que ho deixis, que no puc més. Calla. I opto per una alegre companyia i tres Voll Damms, evidentment massa i massa ràpid. No arreglo res, però aconsegueixo un son profund.

M'agraden moltes coses i somric més vegades al dia de lo que és habitual, en mi suposo. I de sobte un dia arriba la tarda i totes les coses boniques no serveixen quasi de res. Hola dolça tristesa de tardor. Passades les hores, t'accepto. No passa res, puc estar trista. De fet, crec que ho trobava a faltar. Tenim obligacions però ens quedem dormitant al sofà abans de sortir, escoltant a Pavarotti Ma il mio mistero é chiuso in me no sé qui ha portat la manta il nome mio nessun saprà! i el gat ens camina per sobre quasi sense trepitjar, acomodant-se no, no, sulla tua bocca lo dirò quando la luce splenderà! Plaer quiet, una estona robada al dia previst Ed il mio bacio scioglierà il silenzio... Sort que sabem trobar racons d'espaitemps.

Ja sé quin tipus de dia és avui, estic àcida. Aquells dies que conec bé, quan comencen no n'espero res, solc haver dormit poc, portar ulleres i demanar en silenci petons a la cara. De vegades s'acaben i passen prou desapercebuts, només noto el cansament. Però també acostumen a fer-me arribar a prop del límit de les meves forces mentals i físiques, i llavors, de vegades, passa alguna cosa important i el dia té un influx decisiu en la vida que ve després.

indecisiones tomadas de una chica de buhardilla azul

¡Venga tíos! ¡Venga tíos! Esto ya está, ya se ha hecho demasiado largo, como todo lo que se alarga innecesariamente, porque cuando algo quiere hacerse durar más entonces debe vivir, o morir quizá, pero cuando es un sinsabor gris, no te tortures, no nos tortures, venga ya. Y por fin llega el término de lo que había incluso un día deseado, ahora lo aborrezco, lo que me paraliza es el pánico a que esto me pueda pasar siempre con todo. Aunque sí hay cosas que nos hacen temblar los rincones de una manera que se hace pasar siempre por nueva y reveladora. Oh, que gusto el mar oscuro, que gusto la luz en las montañas, que gusto la lluvia sobre ti, que gusto tú sobre mí. Me apetece divagar, y qué más dará si no hago esto y hago lo otro. Pues todo será de otra manera distinta a la que te habías imaginado, pero eso no es asunto tuyo. Un poco mío tal vez, pero tampoco del todo. Sería muy contentoso para mí verte ahora, querida, y abrazarte como a un oso grande, por pequeña que seas.

Yo subo a los bosques que rodean el cementerio y espero perderme entre los árboles que son palabras, que ya no son y es silencio. El fruto del eucalipto. El misterio, tenemos que atesorar el misterio y el secreto, si no yo me pierdo. Todo son conatos. Pues así está bien oye, qué podemos hacer más que intentar reír y llorar un poco, suspirar otro poco y callar. Pero hay momentos irrepetibles, que sin embargo se repiten, en que respiro el mundo cercano y yo estoy ahí con los bichos y las hierbas y la tierra y los hombres con esa tranquilidad que me enjuaga el alma y me arrulla en sus matices de falso silencio. Yo no me entero de lo que he sido hasta ahora. Sólo del vaso, la gota, el color, la mirada, la arruga, esta ansia, ese chico, la sirena, me canso, pregunto, no escucho, preguntas, no contesto. Con una vez me llega, gracias. Os juro que estoy emocionada porque mañana será mañana.

temps fa

Nunca pareció tan poética su cabeza como en el momento en que iba a rodar.

Stendhal, Rojo y negro 

Cinc dies a Dubrovnik. És una bogeria. D'acord, llavors està decidit. La carretera i la nit. No hi ha res que ens impedeixi cantar cridant amb Nina Simone You don't know what it's like You don't know what it's like to love somebody to love somebody the way I love you uh uh uh uh uhuhuh... Hem rigut i hem plorat i quan s'ha acabat hem marxat, i hem marxat. No té molta importància que el cotxe s'estampi contra un arbre, el que realment m'interessa és recordar alguna cosa més d'aquella nit. Cada detall no trobat fins ara se m'apareix de sobte amb una llum que m'ompli el pit. No hauria de tirar tant d'evocacions i fantasies per a viure. O per a viure sí, precisament. Al cap i a la fi ell no recordava que ella era morta i tots la cridàvem pel parc com si l'anèssim a trobar Jeanne, Jeanne!. No és que el dubte hagi de desaparèixer, és que has de decidir alguna cosa, encara que no sigui la millor. L'espiral d'indecisió pot resultar interminable i literalment mortal. I què té a veure la Dalmàcia croata amb això? Com tot, res i tot. Com quan et vas atrevir a tocar-me el cabell. Sempre aconsegueixes desconcertar-me, no tinc respostes. El que vull dir és que és bonic rememorar vida al fulgor de la crema com a ritual de comiat. I prendre consciència de que no tornaràs mai a casa, a aquesta casa, té un encant esfereïdor. És perillós que ens toquem tan poc. Les tempestes d'estiu expliquen moltes coses sobre les persones. Et tremolava la veu i no em podies mirar directament. Ningú està fet de granit, ni tu que t'ho penses, i tanta correcció i sentir contingut em fan venir basca. Allà sereu, al lloc de sempre amb una llet merengada parlant de qualsevol parida o dels temes més recurrents. Ens esperareu una estona. I nosaltres, carretera enllà.

ya sólo quedan dos margaritas, tu y yo

Seguíamos las casas de colores pastel y ocres con la alegría de la decadencia hermosa de la piedra. Una esquina, otra calle, adoquines, ventanas, una puerta, otra puerta, otra esquina, otra calle. En lugar de andar brincábamos con la gracilidad propia del cervatillo. Y con esa ligereza llegamos al campo de trigo, amarillo y azul, vivo y seco, lleno de animalitos correteando que lucían sonrisas demasiado humanas. Los pocos que eran de color púrpura eran los más mágicos, se les veía en el brillo insólito de los ojitos que podían transformarse en cualquier momento. Pero ninguno lo hizo. Después de revolcarnos entre las espigas nos fuimos a la gran sala del silencio, donde todos esperábamos a que saliera el gran príncipe de Oriente. Cuando lo vimos aparecer con su vestimenta de tonos azules contemplamos la belleza de su piel morena y admiramos con respeto el don que desprendía su ser. Nadie osaba decir una palabra en la oscuridad de la habitación. Poco a poco fuimos marchando.

La abuela y yo caminábamos por las tejas rojas, a una altura considerable del jardín de la casa. Había un incendio un poco más allá, pero ya lo estaban controlando. El niño rubio, que ya no era tan niño, nos miró con esos ojos intensos y yo me sonrojé a la luz del atardecer. Soñar con el campo y estar en la ciudad. Estar en el campo y soñar con la ciudad. Pero el mar vendrá, o nosotros iremos, y refrescará nuestras sienes y mojará nuestros cabellos, los de ángel y los de león, y los cuerpos quedarán perlados de gotitas saladas que se llevarán el peso de unas vidas ridículamente intrincadas. No sé cómo te voy a ver cuando te vuelva a ver, o cómo te voy a mirar, esos ojos que no sé si me incomodan o me calman. Las lagartijas escaparán. Y el refugio quedará desierto de nuestras almas jóvenes y de nuestros mordiscos. Es ahora el instante en que el aire no se mueve, el de las posibilidades.

El sopor és suau i nosaltres uns pobres mortals

Com les paraules, el tacte se'n va. Sentir-se menys sola i més lleugera no fa marxar la Solitud.
Tot és un desastre encantador. M'interessen les persones. Una puput esclafada sense cap a la vora del camí continúa sent bonica. Avui dormo a terra, amb les formigues. Vull tocar-ho tot.
Només busco un respir en aquesta quotidianitat cosida. Cames guixades sobre el matalàs.
No és temps perdut, queden cançons per a demà. Queda tabac per a demà.
Tots busquem l'eternitat del moment. Demà, que ja és ara, farà sol, i jo sóc una mica més gran.
Els passos del pis de dalt no saben qui sóc ni què estic fent. Jo tampoc.
L'aire immòbil de la nit ho expandeix tot una mica més.
El blau aquàtic del cel ha envaït les parets del menjador.
Amb dolçor els primers ocells ens subjecten a una de les realitats.
Veig només una estrella, brilla molt petita i no sé si és dins o fora.
La llum de la nit, la foscor del dia. Les parpelles lleugeres volen cap a fora, i les galtes desapareixen lentament. De fons la veu ronca i gastada del veí. Mouen cadires.
Els núvols enganxen taronja i rosa sobre el blau. M'agrada la llum de la foscor de la nit i m'agrada la llum del dia que comença tots els dies. El mar, sempre el mar. Avui és un desert cendrós i llunyà.
A tu no et puc enganyar perquè se m'apaga la mirada i ho veus. No vull més respostes correctes.
Arriben les gavines. Ha passat aquell moment intermedi, comença a haver-hi massa activitat i se n'ha anat la màgia.

De semidioses y pastillas

Cuando estaba alicaída -que era muchas veces- solía tener estrategias varias para alentar su alma. Hay muchos tipos de pena y en cada uno muchos más matices. El sentirse prescindible se puede curar haciendo algo grande pero eso es muy difícil, requiere de talento e inspiración. La nostalgia de tiempos que no se han vivido todavía no se alivia nunca. Y cuando las terapias están muy usadas nos hacemos inmunes a ellas. Es jodido.

Pero se ponía pantalones ajustados, un jersey evocador, se pintaba un poco los ojos y salía a la calle con expresión sugerente en los labios. Se llevaba las miradas y las guardaba. Hombres que iban solos levantaban la vista justo cuando se cruzaban con ella. Los que iban acompañados también. Los más jóvenes le dedicaban vistazos más rápidos, sin pararse. Padres de familia, señores de traje, abuelos y algunas chicas. Ella se nutría de sus expresiones,  de esos instantes en que sólo importa la oleada de intimidad entre ojos. Mantenía la atención en el aire con un destello de misterio y de promesa al final del hondo pasillo.

Su esencia le traía la escena a la mente una y otra vez. Sol, verano. Él la esperaba en el viejo Ford Orion de color cardinal red mirando un mapa. Ella se acomodaba en el asiento del copiloto y cerraba la puerta. Las ventanillas abiertas les concedían una brisa suave alguna vez. Se miraron largo rato sin decir nada, las sonrisas parecían ridículas porque no se iban y paraban el tiempo. Él le cogió una mano, se la acercó sin dejar de mirarla a los ojos y se la besó como a un tesoro. Ella le tomó la cara con las dos manos y quiso que las miradas aguantaran la belleza justo hasta que iba a empezar a ser demasiado dolorosa. El beso fue todo ternura. La efusión rió y ella apoyó los pies en la guantera mientras escuchaba al motor arrancar. La luz iluminaba con sencillez sus largas piernas desnudas y él las admiró de reojo. Mientras durara el encantamiento eran héroes.

El dia passa i la poma mossegada es descompon

Ambient en francès, dos veus acaricien la pell cranial.
Plataners que no han sigut podats donen poesia amb branques d'una finor infinita.
Els ametllers, sí, els ametllers senyal d'una època, de moltes coses des de fa uns quants anys.
Dos avis xerren o callen en la vegetació indòmita de la via jubilada.
De pensar-te tant ja no sé què ets si et miro. Em tremolaven massa els genolls.

23.02.12 que podria ser qualsevol altre dia però no ho és

m'ofego en una vida sense esquerdes que no dóna lloc a que s'escolin històries no presvistes i on l'espontaneïtat és un "fer veure" més.

hem trobat alguna cosa inesperada en la saviesa i l'avidesa de les mirades que no té res a veure amb què fem tu i jo aquí i tots els altres, sinó amb què podríem i no hauríem de fer en un món tan tènuament controlat. uns instants de delícia ens han deixat ser el que volíem amb urgència encara que fos només en abstracte. i un pacte silent ha sentenciat la fi d'allò que no sabríem anomenar. però de cap manera aquesta caducitat ens ha absolt del suplici.

la insatisfacció creixent famèlica de sensacions i tantes altres coses empenta la noció de solitud i es deixa arrossegar. i no entenc perquè no puc tocar a les persones desconegudes si ens estimem.

Una suspensión de la incredulidad (si sabes despeinar bien)

Incòmode i inestable, el viatge, sense lloc on agafar-se. Si no pots mantenir l'equilibri et canses del teu propi pes. Si aguantes és perquè saps que en algun moment arribaràs al teu destí, el vehicle s'aturarà i tu sortiràs a l'aire fred, prendràs distància de la munió de gent i podràs respirar. No ha de durar per sempre.

Un pes el cap. Em fa mal la cara d'una manera que demana amb veu molt clara uns -els teus- llavis. Si estiguessis més a prop em faria menys mal, molt menys mal com més a prop. Us percebo per la sang de les venes, us trio en l'aire, us ho dic amb els ulls. M'agrada mirar-te quan em mires, ets encara més bonic. 

Van respirar davant d'un mar d'argent viu. La nebulosa era una mica de l'horitzó una mica de la ment. Les mirades viuen pel seu compte. Dues cares es troben, es pertanyen uns instants no previstos i s'obliden, o no. Saps de què parlo. Allò que existeix sense ser, allò que està sense tenir lloc. Com prendre massa te desorienta. M'agrada oriental. Dentadures. No du res complex sembla, doncs no entens. És tot un ens? N'hi ha prou ja. Demà més i millor, milord. 

elitisme etilisme

Jo et convido a llançar-te amb mi i tu ens frenes. El temps d'enmig se'm fa eternament insuportable. Crec que estic en el mal bon camí. A alguna cosa ens hem d'aferrar, sinó això és infumable, inbebible, invivible. El símbol del destí al nostre altar particular. Oh Moreneta Fosforescent de Monstserrat. VERITAT. Els amors de la meva vida. Vull que et moris per mi. Fins que el cor no se m'acceleri bestialment quan et veig ho escriuré. Em fas somriure de tristesa. Sóc eventualment sincera, és l'únic mèrit que tinc. Pateixes com jo. Escriu sobre mi. No ens van les normes mundanes, fem allò correcte desobeïnt. Espero ser tan bonica per a algú com per a fer-li mal. Anàvem a escriure coses importants que transcendissin el temps i hem dibuixat com als sis anys o com quan la gent parla per telèfon.

The end is never the end, Luke Sharratt

Modus vivendi (o El tren que m'acompanya)

Avui el Sol sembla la
Lluna incandescent.
Ell fa vint anys que es comunica
només escrivint.
Aquest sol redemptor -i el son. Quin gust.

Em fa mal, per això no deixaré d'escriure.
Por de que el forat s'ompli i llavors calli.
El mar. I el cor em pesa més i pesa cap a fora
com si volgués trencar-me i sortir.
Fa que vibrin
les parets
i és agradable mentre ho puc suportar.

Fins que estigui a punt de morir
sobreviuré munyint.

Hola què tal (treieu-vos la ressaca dels ulls estimats)

Vaig veure per dins el meu cap com un filtre colador, i la massa cerebral era una pasta que costosament
havia de passar pels forats, llavors pensar feia mal. I caminant per una de les plantes del Corte Inglés, cada pas suposava més esforç i tot s'anava tornant més lent. Exasperant esgotament. Vestits i abrics, vestits i abrics, tot car i lleig, no hi ha cap sentit. Ja no sabia cap a on estava anant, ni si avançava o retrocedia. L'adormilament m'anava tancant els ulls forçats enmig dels colors emborronant-se i l'aire viciat. Veia constantment una pistola, la punta de la qual al costat del meu ull dret i un dit pitjant el gallet. Un BAM! i quin descans. No, el més bonic que veig és un prat nevat i jo a l'entrada del bosc, entre els troncs d'uns quants arbres i un bàlsam de silenci m'ofereix una carícia que comença a les orelles i acaba a les ungles dels peus. Blanc i blau que no arriben a enlluernar completament.

He anat al lavabo i m'he trobat amb el meu reflex, però el mirall era brut o fosc i només em veia a mitges. La silueta sí, intuïa els trets però de cap manera -tot i la meva concentració- podia apreciar els detalls. Vaig somiar que havíem de celebrar alguna cosa tots junts, i hi havia un camp molt mediterrani amb oliveres, ens dirigíem a una ermita per dir-nos adéu i desitjar el millor a tothom. De camí jo em separava i seia. Mirava cap amunt i veia com el sol brillava en cada fulla i en cada petita oliva. Verd brillant intens de somni. Les gotes tèbies em queien als ulls.

Aquesta estava destinada a ser l'última entrada de l'any i ja veuen, és la primera. Així com tot, no sabem què passa, no sabem què passarà laralà. Els vull regalar un dolç petó al lloc que més els agradi, evidentment només per haver llegit fins aquí i si els ha agradat.