El lapse que li ofereix el tren. Ahir, recolzada a la vella paret, mirava cap amunt: la pedra, el cel, l'estrella entre edificis. Es deixava embolcar per la dolçor del piano en la nit. L'home no ho devia saber, però els seus dits sobre la peça que havia triat sobre la posició quieta d'ella resultaven colpidors. Un vertigen familiar. Aquell sentiment difícil de retrobar que sempre -no sempre- buscava i que poques vegades podia arribar a sotjar. Difícil i addictiu. Ella estava clavada en aquell carrer i la gent passava. Proveu de parar-vos enmig del ritme normal. La miraven estranyats o encuriosits, els que la miraven. Una dona li va somriure, però hi ha moltes persones que tenen ulls inútils, no miren quasi res. Ella Estava allà. La gent no està, passa. Passen per tot arreu i no estan enlloc.
Una parella gran. Parlen sobre com de just han agafat el tren i sobre quant deu ser la multa per no portar bitllet. Ells en portaven, evidentment.
Parella jove amb papada. Parlen sobre el fred i sobre anar engegant la calefacció aquests dies. D'exàmens també. No es miren als ulls, no es toquen.
(Tocar-se a l'hivern és doblement plaent. L'escalfor de la pell nua en el matí fosc. I finestres de fusta amb llums dèbils al darrere que il·luminen poc habitacions plenes de literatura. Mirar als ulls sense cautela desarma i de vegades es pren mal).
Senyors i senyores grans i petits que són d'estar-se a casa inofensivament. Quant de temps desprès en converses cordials i estèrils! Cada dia. Si ho penses fa por vomitiva. Ningú mira la lluna.
La d'abans continua allà immòbil. Pot notar com creix tènue cap a dins i cap a fora. Respira el fred, somriu. Plora vida. Cada instant pot ser tant com qualsevol altre, però en general deixem que passin i s'allunyen. Anar amb ell, per on sigui, anar amb ell. Només estar amb ell és ple i present. Una plenitud que reclama l'espera i l'enyor. Que bé poder habitar de tant en tant la seva mirada tan càlida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario