Casca las nueces (o celebra las mallas en cuerpos masculinos)

El pie izquierdo. No me lo siento. Está totalmente dormido por haber soportado casi todo el peso de mi cuerpo durante no sé cuanto rato. Me da igual perder el pie así, ensimismada observando a los bailarines que a sólo unos metros de mí tensan músculos inimaginables y sudan, consiguiendo la suavidad perfecta en el movimiento exacto en el momento preciso. Como dijo alguien, los bailarines son felices (bailando, se entiende). Son... eso es, cuerpos entregados al servicio de la belleza. Esa belleza sublime que dura instantes muy breves -ésos en los que comprendo qué es ser hombre donde y cuando sea y para qué existimos, si es que existimos para algo- que me van rescatando. Así que aun puedes ser grande, o enorme en la pequeñez de un salto a tiempo, de una sonrisa no pensada, de la manera de soltar el aire en un suspiro, de una mirada (in)voluntaria o de unas palabras que podrían fácilmente pasar inadvertidas. Claro que me consuela encontrar en un sueco de finales del siglo diecinueve un alma tan igual a la mía. Pero no sé a dónde me lleva eso. Por lo menos no me siento tan mediocre como ayer en el ballet.

se hizo de día volando

Siete de la mañana:
el rojo más intenso conquista el horizonte.
Y todos los matices en naranja y amarillo.
Lo verías si giraras un milímetro la cabeza,
pero estás mirando el móvil.

El amanecer más bonito
a través de tu boca abierta
por un sueño profundo.

No le dije que apagara la puta Black-
berry (la parto por la mitad)
mientras aterrizábamos porque eso
me proporcionaba un poco de emoción.
Y vino la azafata.

El semáforo se acaba de poner verde.
No tengo excusa para seguir aquí de pie mirándote.
Duele apartar la vista y seguir mi rutinario camino.
¡Que pequeñas las cosas que nos controlan por completo!

God Jul

Li podria dir Valentí. O Orfeu. Oh, pobre Orfeu. Sebastià. O Rafel. El nom no té importància. Com-es-digui s'està una estona amb mi, i després se'n va. M'abandona a la meva sort i al meu avorriment sense ell. I no em diu quan tornarà, sé que si ho fa apareixerà quan li sembli millor o li vingui de gust, jo no hi tinc quasi res a veure. Miro les parets. Les llumetes no fan cap servei més que ser boniques. I mentre no hi és, que és la majoria del temps, no puc fer gaire cosa. Em deixa sempre plena d'insatisfacció, d'impotència amb la sensació o certesa que no he acabat. No voldria carregar sobre ell tota la culpa, també són els altres, i sobretot sóc jo. Estimada, aquesta no és qüestió que s'arregli adquirint una nova llibreta o un bolígraf especial. Sí, teniu raó. Quedar-se en el pensar no és saludable, s'ha de fer, el que sigui. Jo no ho veig tan clar. Com he de fer si no sé el què? Si només tu m'inspires. Per això quan hi ets inspiro i encara més sospiro. Això que estic fent, aquestes paraules són necessitat. Si no, què estic dient? No sé com desfer-me d'aquesta tendència al genèric tan horrorosa. Estareu avorrits de l'abstracció. Si en realitat, a mi només m'interessa allò no previngut. Com que em veiessis l'altre dia al metro de cop tan a prop i no sabessis reaccionar més que amb mirades de reüll. Saps què vull dir amb adoloriment pastós? Aquells dies que exigeixen petons. Em fa riure de vegades veure a tothom i saber que som considerablement ridículs. Si les persones volem estar amb persones -perquè és així- per què hem de simular diàriament que ens importem tan poc? RRRRREPRESSIÓ. Una salutació. Per si ell no torna i jo no puc atrevir-me a fer això tan poc honorable d'avui un altre cop, Bon Nadal, disfruteu d'àpats saborosos i interminables, del caliu, de la conversa, i encara més que tot de l'embriaguesa.

Doble de mitjons i triple de cacau

Son dolça i pensaments extraviats.
Les notes acaricien les orelles i les puntes dels dits comencen a notar l'escalfor.
Quan el senyor va treure un paper doblegat de la butxaca i va llegir: Feliz Navidad.
Totes les petites coses imaginables, i totes li han donat veïns. Si descendeixes dels boscos ets tímid i misteriós. Adorable i inquietant.
La dinàmica del fred.
Em traspasses o jo m'enfonso, no ho sé.

Il Ritorno (d'Estocolmo)

L'avió destapa els núvols deixant un gran forat.
Accedim a un lloc nou on encara no és de nit. Immens i llis.
La llum ataronjada a l'extrem plora
els últims moments del dia a aquesta part de la Terra.
La bellesa és massa i em sembla irreal.
El fred no m'ha aturdit, m'ha fet somriure unes quantes vegades.
No sé quantes hores fa que la gola està seca.
Importa aquí o allà? Hi ha alguna diferència entre ara i abans?

Un got d'allò que enmig de l'aire gèlid crema i cura.
Fa brillar el punt de foc de dins.
Suculentes promeses d'aventura, això portaven les mirades,
res sòlid.

Dia a dia el que més veig són les coincidències
entre uns i altres, en canvi les fronteres desapareixen.
No molts veuen el que som, tots.
No tenen valor Qui, Què, On ni Quan. Només Com i Per què
ho mereixen.

Les branques dels arbres sense fulles.
Les branques a la llum primera del matí,
les branques gotejant, les insinuades en la foscor
i les adornades amb perles vermelles.

No tinguem pressa, és Ara.

Era una maleta de piel en una calle abandonada

Un pacto sellado en el bar de un barco. Su recuerdo se me hace real, irreal, precioso e insoportable. Sí, todo gira a tu alrededor. Y todo me entristece lentamente. La vida se nos escapa entre los dedos ahora, y ahora y ahora. Es un tópico pero como todos cierto y cruel. Entiendo más y más es menos. Me gusta creer en cosas que sé que no creo. Repite una frase mil veces. Vale, ahora en serio, ahora sí que va a cambiar. Lo haré diferente, mejor. Voy a improvisar, seré impredecible incluso para mí. Os voy a sorprender a todos. Buh!

Y no cambió. Bucle. No salgo, no saldré. Lo digo, no lo hago, lo digo, no lo hago, lo digo, no lo hago, lo digo, no lo hago. Toda mi vida será así. Estoy reviviendo cosas de mi pasado, que ya no existe. Preferiría estar muerta, y ya no digo palabras en vano. ¿Entonces? ¿Cobardía? Puede. Pero hay algo más. Es el recuerdo, verdadero o falso, como fue o amplificado de algunos momentos y otros instantes de deliciosa plenitud. Somos y seremos unos eternos insatisfechos. Pero no podemos dejarlo. Esos trozos de vida son droga, la droga que nos hace seguir.

Por el momento, mientras me encuentre así naufragando en este océano heterogéneo y fluctuante que me refresca y me azota sin cesar a partes (des)iguales iré mordiendo lo que me parece necesario. Y doy gracias a ciertos personajes de esta -mi- historia, algunos principalísimos, otros secundarios y también a figurantes que me regalan espacios de comprensión y me recuerdan que -sí, sonará cursi y lo que quieran, pero siempre lo volveré a decir con un atisbo de satisfacción- seguimos siendo humanos.

Continuará...

principis de setembre

L'etern ara

Ahir brillava amb cansament ataronjat
avui la blancor com insana enlluerna.
És el far que il·lumina
tots els llocs des d'on es veu.

Aquesta harmonia pintada
no sé què és però la veig
en el lila de l'horitzó que es mescla
amb les onades,
en el roig insolent del sol rere
les muntanyes i en el bany de colors pastel
que regala una mica de dolça irrealitat.

I tot el que hi havia fins ara té sentit
només per un detall com aquest.

Que jo sóc jo encara que us comprengui
i ningú no em pot salvar.

I enyoro abans de perdre-ho
com recordo abans de viure-ho.
Perquè ara tornes, i tot torna, i
tot torna a començar?


                                                                                           la nena que té un gat enganxat a l'esquena.

from Bad to Worse, con cariño

Cuando no tienes tiempo y lo que haces es seguir perdiéndolo. La historia interminable. Que termine algo ya. Cuando no ves término medio posible. O lloras de felicidad, o te tiras por el balcón. Cuando desde hace meses tienes mal en el ojo, y aplicándote las gotas curadoras te rasguñas más. Cuando te pasas una mañana decadente intentando encontrar un vestido bonito que sea tu salvación. No hay ya ningún vestido bonito que te haga soñar en un momento mejor. Cuando te aterra la idea de no poder -o no querer- luchar contra ti misma. Te vas de un sitio porque te deprime, y el siguiente te deprime más (y mejor). Lo que echabas de menos te aborrece cuando lo vuelves a tener. Lo único que mitiga las ganas de romper a llorar es imaginar un tiempo cercano en que todo habrá cambiado, en el que no recordarás esto, y si lo haces será con cierta ternura. Joder, la vida. Me he dado cuenta de que me gusta sufrir, sin más. Lo extraordinario que es ser humano es también nuestra condena. ¡Quién fuera gato o carolina! No sé si es, como dijo Proust, que queremos ser felices para luego poder sentir la desgracia y disfrutar de sus crueles frutos, o si al ser desgraciados podemos respirar luego la felicidad. Pero una cosa es obvia y, porque no decirlo, triste: la felicidad no ofrece tanta grandeza como la desdicha. Mientras que en ésta última nos ensañamos y creamos ricos melodramas, la felicidad pasa casi inadvertida. Sólo la percibimos cuando no está, en el recuerdo. ¡Qué exasperante circunstancia la nuestra! Un trueno parece que acaba de abrir el cielo encima de este ambiente sofocante. ¡Que me parta un rayo!

La ploma de Pippin

Crec que començaré a vomitar calor. No entra ni un bri d'aire que refresqui aquest cos. Hi ha una immobilitat regnant que espera o promet alguna cosa. La por de que tot el que hem fet fins ara, i el que m'ha semblat fer es quedi en res. Però en origen 'res' és 'cosa', somric. En aquests temps de caire dominical i fantasmagòric m'he reclòs en llocs solitaris. He tastat i ara tinc molta més gana. Trobo coses contingents que se'm fan vitals. Cada vegada més gran, em sembla inabastable però lleuger, quasi eteri. I faig honor a la meva condició contradictòria volent veure tant i no fent res. És com estar bocabadat davant l'espectacle sense moure's, aparentment. En aquest present de futur tinc grans i deliciosos projectes, i sé que es quedaran flotant en l'aire. Però això no m'espanta, sé que no sé què passarà. I què està passant ara? Que m'imagino escenes lluminoses per llocs desconeguts, llibertat per racons de la ciutat i estones càlides a l'habitació amb una samarreta de punt mig transparent i els colors confosos. Però tot allò que imagino és part de mi, i jo sóc ara més real que mai. Pot ser que aquest estiu tan inoportú no hagi resultat a la fi tan innecessari. I ara ja no em sembla important dir tot això que he escrit, però em ve de gust pitjar "Publicar entrada". Prometo a partir d'ara coses més palpables, que es puguin gaudir, no com aquesta excessiva abstracció tan fada.

Tots morirem sols

Estava a la seva habitació. Els seus ulls van fer cap a un punt de llibre que tenia escrita una benedicció irlandesa. Començava...May the road rise to meet you. May the wind be always at your back...Va prendre te irlandès amb llet, ben calent tot i la calor que feia. Però s'alimentava d'imatges impactants. Va culpar els seus veïns escandalosos de no poder concentrar-se per llegir filosofia o per escriure poesia. Tenia cinquanta mil històries al cap però cap es desenvolupava fins a poder ser alguna cosa que no resultés patètica. Més aviat eren fragments, sense inici ni final de fragment inacabat. La mediocritat li feia pànic i la repetició fastig. Buscava un diamant en brut per algun racó, alguna cosa preciosa en essència que pogués polir. Res. Va escoltar balades tristes en anglès. Va triar un vestit. No va sortir de l'habitació més que per fer una foto a la lluna des de la galeria, però no tenia trípode i va quedar moguda. El seu germà li va regalar un porc cubista. 

Recorda a la biblioteca el clatell del noi. Un clatell morè i en aparença suau però ferm. Apetible. Imagina uns llavis tendres entreoberts. Ja no l'entristeix només imaginar. Perquè tot objectiu es redueix a la bellesa. I de sobte sona el telèfon i el mormó imbècil que mai perd el somriure li canta llegint-li la ment... The stars are blazing like rebel diamonds cut out of the sun. Es posarà alguna cosa no massa especial i anirà a prendre l'aire. I demà s'aixecarà i intentarà ser feliç. Vinga va, tots sabem que això són ximpleries, tàctiques d'autoconvenciment i autoajuda. Què es pot fer quan coneixes personalment només una persona que t'agradi més que tu?

Let's dance for a while (Provença 426)

I ara les parets ja no hi són. Ni els missatges en post-its acumulats en nits desesperades i tardes pletòriques de felicitat tonta i desestructurada. L'escàs sofà on hem fet lloc tantes vegades. Les cadires on ens hem enfilat acolorides de roig per l'embriaguesa per a cantar o per a dir des de les altures. Truites perfectes i intents. El terra que hem rentat amb la roba i els cossos retorçats de riure frenètic i incurable. El fum plàcid, els crits i el silenci. La nevera ara està buida, i la cuina neta. Ja hem vist totes les pel·lícules, però encara queda te. Sobra lloc per tot arreu. Ja no hi són els balcons ni les flors seques de la planta que s'ha mort. Els suaus tocs de porta i les irrupcions a la intimitat també han desaparegut. Pizzes i copes de vi. Lleu amnèsia al matí. Les poques trobades familiars i les moltes matinades llargues desitjoses de moments especials dignes de ser recordats. I tots ho són ara. La nostàlgia prematura ens atrapa tirades sobre el matalàs mirant la nit que transpira el temple excessiu i inacabat que per nosaltres és una altra cosa. Ara i fins d'aquí un temps totes aquestes joies només són una adreça. Un carrer, un número, una porta i records imperfectes i variants que no estan enlloc.

procrastinación asquerosopoética

(a altas horas y probablemente inapropiadas)

    Hasta el final lucha, como sueles hacer:
último día, último minuto. ¿Contra quién?
Contra ti, esa que está tumbada en la cama,
que bebe té frío y suda, tu más cruel enemiga.
La que busca con desespero un poco de admiración
en los demás y no deja de no hacer lo que debe.

¿Qué quiere? No lo sabe, pero entre tanto lo averigua
continuará vagando entre el tedio y la frustración
con calma pero hasta que le sangren los ojos.
Y el de arriba sigue roncando.

Voleu veure Saturn?

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences...

Els llençols estan amarats de suor. La calidesa de l'habitació amb prou feines permet respirar. Adormida canvio el costat del coixí per notar una mica de frescor a la galta i obro els ulls un instant. Estava somiant en ell. No era res especial, però estava tan a prop. Formava part de l'ambient i de la fragància. 

Molta gent en tensió, pendent, forçant la vista, comentant, frustrats, nerviosos, exigents, relaxats, contents, avorrits... Esperant veure un fenomen molt singular que passa cada molt temps. Per fi apareix Rahu amb el seu cap vermell i immortal. Estar amb molts desconeguts una nit en un dels punts més alts de Barcelona amb el mar al davant observant el cel. I un home t'explica coses de galàxies, i un altre et deixa veure Saturn. I jo per un moment noto la Terra flotar en un punt de l'Univers entre el Sol i la Lluna i sento vertigen per la immensitat i per la insignificança. Baixant ens acompanya l'olor penetrant de la farigola.

Sempre la mateixa imatge. En una platja d'algun lloc de la Costa Mediterrània de nit, mirant les estrelles sense límit de temps. I de dia. Potser el que vull és un viatge íntim i espontani a un paratge d'allò més romàntic i bohemi on destapar la meva alegre joventut per poder tenir una foto que ensenyar d'aquí trenta anys.

un dia/nit de pluja/follia

No es pot anar a dormir, no n'hi ha cap intenció. Quan continua plovent i estem amb els nervis a flor de pell saltant de llit en llit i de sofà en cadira. L'aire es fa espès perquè porta alguna cosa tòxica. L'amor és tòxic, i el desig també. Regalem amor, no el volem perquè fa mal. Però el necessitem i ens agrada burxar la ferida fins que es fa insuportable. I el desig és el que ens manté vius. L'atmosfera se'ns menja. El tacte està més desenvolupat i la imaginació crea meravelles. Estones insostenibles en la seva bellesa soporífera. Ho volem allargar fins i tot i sobretot quan ja no té sentit. No sabem res i anem caminant cap a on sigui, xuclant l'estímul per seguir d'aquella frase, d'una ombra de somriure o del macaron de praliné. Ja apagueu els llums? És que tot té un límit. No m'agraden els límits.

Soy el Rey Lagarto, puedo hacer lo que sea

El mira i pensa «tan necessari» i vol fer un salt i besar-lo. Camises i botons. Immòbil en aparença, per dins té quelcom similar a l'Eyjafjallajökull (Illa-muntanya-glaciar). Aixeca't, surt i corre. Digues a tothom el que passa. Prepara pessics per despertar-los i que en obrir els ulls vegin la meravella en potència. Tot ho és i és i està. «Només ho heu de veure». Encara res. Però tu... estàs vivint. Escriu-ho a tot arreu amb la tinta especial Metantitransparent. I ell va perdent l'esperança però un dia la veurà, i a tu també. Torna a passar pel costat, pla detall del gran ull verd. No té la seguretat de res, tot es dissol i torna a dibuixar-se el contorn abans i després en el núvol eteri de gelatina. Però alhora té consciència de moltes coses i de ben poques de veritat. Trobarà que examinar la base és el més bàsic. Ens sembla bé, i malament, i fantàstic i espantós. Estàs fingint, t'he vist. Que no veuen. Però tu i jo ho hem entès. El matís que ho fa diferent és que això i ara és real. I jo ploro amb tu i dic gràcies, gràcies, gràcies, vine, vine a viure amb mi, vine que farem l'amor.

noseadondevoy

Lo bueno.
Chocolate belga en cajita preciosa. Suc de taronja matinal recén extret. Roba bonica, vella i barata. Viure amb poc. Que et facin mal les mans i tinguis impulsos de besar molt fort. No haver-se dutxat i portar la mateixa roba d'ahir. Les vitamines que em dopen són somriures i mirades.

Lo malo.
Absenta, cerveza y berberechos antes de cenar. Pis y vómito en el terrado. Culpa y disculpa. Otra vez no hay dinero. Cosas rotas y mierda en todas partes.

Pero las cosas se arreglan y las sonrisas vuelven a actuar.

Historia de unos soñadores anacrónicos. Parte I

Ella era una chica que soñaba siempre. Pero por el día soñaba más fuerte y lo que quería. Le gustaba demasiado irse a cualquier lugar donde pudiera pasar cualquier cosa. Porque cuando no estaba soñando las cosas no eran como le gustaría. Ni siquiera ella lo era. Además el mundo no acogía amistosamente a los soñadores. Ella se llamaba Ella. Conoció a unos pocos soñadores. Pero resultaron no ser auténticos. Algunos creían que lo eran pero sólo llevaban el disfraz. Otros lo fueron un tiempo pero se rindieron a las comodidades de la vida común. Era algo muy comprensible, pues la vulgaridad no trae muchos problemas. Otros intentaban serlo, pero terminaban dejándolo  cuando empezaban a preocuparse por soñar demasiadas tonterías. Hay que tener los pies en la Tierra, se oía. Pero un soñador lo es siempre, y cuando tiene que abandonar su historia siente dolor de verdad en el costado. Ella siempre soñaba y no dejaba de tener los pies en la Tierra a menos que estubiera volando en un avión, nadando o columpiándose. Resignada al fin a vivir sus sueños sin compañía, Ella un día conoció a Allie. Compartían muchos gustos y aficiones, y se hicieron buenas amigas. Pero no fue hasta pasado un tiempo que se dieron cuenta de quiénes eran y empezaron a compartir sus sueños más profundos. La encontró cuando ya había perdido la esperanza de encontrar a una soñadora auténtica, y de repente estaba tan cerca que a veces no podía distinguir la una de la otra. Ella y Allie soñaban y soñaban, y muchos sueños eran los mismos y se encontraban en ellos. No les hacía falta utilizar la telepatía, pues una sabía qué pensaba la otra porque lo estaba pensando ella. Desde que lo descubrieron una noche eran felices porque aunque no sabían qué era eso ni hacia dónde iba era en la misma dirección. Y sabían que no cambiaría por un tiempo. Y pasó algo maravilloso que no esperaban: conocieron a un Maestro Soñador. El maestro se llamaba Allen, e hizo que se dieran cuenta de que soñar no era sólo cosa de niños y por encima de todo que por ser rareza no era tontería, sino algo de vital importancia. Les explicó cómo funcionaban los sueños y les dio algunos ingredientes para poder hacer más y mejores. Hasta entonces ellas habían andado con sigilo por las orillas del abismo onírico, y él les dio un empujón para que se sumergieran en él. Era un precipicio infinito, y el maestro les dio también unas alas mágicas para que nunca se cansaran de volar y planear. Aún así , era un hombre preocupado, y como eran nuevas allí se quedó cerca de ellas por si hubiera que rescatarlas. Cuando Ella y Allie fueron a hablar con él estaban seguras de que el maestro sabía de qué se trataba. Le contaron que eran felices hablando en el tejado o en silencio contemplando el firmamento. Le contaron que se alimentaban de sus sabias y humanas lecciones pero que eso no era suficiente. Él lo sabía. Sabía que no era fácil encontrar dos soñadoras como ellas, y también necesitaba tenerlas cerca. Fue así como sin casi necesidad de hablar, Ella, Allie y Allen marcharon hacia la montaña. Caminaron durante días, hasta que llegaron a la casita que habían imaginado. Era pequeña pero dentro cabían miles de libros que entre los tres (principalmente el maestro) habían escogido. Vivirían los tres en la casita con los libros, el té, el chocolate, un gato llamado Sali, madera para hacer fuego y un tocadiscos con una amplia colección de vinilos. Parecía idílico y utópico. Pues lo fue. En la casita soñaban por el día, soñaban por la noche, en voz alta, para su interior, hablando, por escrito, leyendo, escuchando, mirando, tocando y oliendo. Puede parecer un ingenuo cuento de hadas, pero ellos me aseguraron que entonces no imaginaban nada más que pudieran desear.

cambiamento costante e improvviso

Reconozcámoslo. Aunque nos quejemos del caos y de la poca intimidad tener la casa invadida de gente y patas arriba nos gusta. Puede que sea un poco incómodo, pero no cuesta tanto adaptarse. Un cambio de ritmo, una grieta en la somnífera routine. Y es que son estos días los que recordaremos mejor y con más intensidad, con distintos sabores. Lo que es como siempre se hace un pack en la memoria y con el tiempo no se distingue. En realidad, y no pasa nada por admitir esto, lo que nos gusta es estar con la gente. Y lo dice una que aparentemente no tiene problema alguno estando sola. Pero no podemos estar siempre solos. Y las muestras de cariño parecen tontas e inofensivas, que inocentes somos.

 

Cada vegada hi ha més pos-its. Més merda també. I sa música i sa festa. L'alcohol. De nit les llums semblen lamparetes. Mil. I es veuen les estrelles des del terrat. I es fa de dia. I jo cada cop em trobo més a gust i més a casa. Una casa que es va fent insòlita. I les relacions es van definint. O enredant. I les fronteres que coneixiem i sospito que no existeixen es van dissolent. Visca Tot!

Todos nacemos originales y morimos copias

 

let it be

Aquest insomni cada cop més freqüent no és falta de son. L'esgotament físic i mental no m'impedeix allargar el dia, quasi inconscientment. Sense fer res, sense saber perquè ho faig, continuo aquí. Buscant alguna cosa més encara que em costi de reconèixer. Suposo que aquesta sensació que m'invaeix durant la llum de no saber què fer o perquè no faig o perquè faig es destapa amb la solitud de la nit. En el fons és que em fa por anarme'n al llit havent perdut el dia. I per això aquests intents desesperats d'aprofitar fins l'últim moment descobrint o aportant alguna cosa. Què importa si no dormo, prefereixo trobar la inspiració i perdre'm en móns llunyans i diferents per veure si algun detall em canvia la vida. Però potser és hora de veure que entestar-se en desitjar no és la única solució. De vegades no cal ser tan complicat. En començar a notar el cap com una massa tova i pesada que molesta més val deixar-ho. Descansar. Dormir i somiar, i sí, demà serà un altre dia. Un dia que per molt que pensi que me'l sé, que puc dir com serà, en realitat és un tros de temps totalment nou i per estrenar que ningú coneix. NO sabem què passarà. Donem-li la oportunitat a la vida de que ens sorprengui afluixant les cordes amb que ingenus intentem controlar-la inútilment.

em fa mandra pensar un títol

Estic desitjant que marxis de casa per quedar-me sola. Quan per fi te'n vas, et trobo a faltar. Em sento sola. Llavors faig el que se'm dóna millor: perdre el temps. Perquè em sento tant malament quan no faig coses "útils"? Necessito fumar i no hi ha tabac a casa. Remeno per tot arreu. Hauré de sortir. Després de tot el dia tancada sortir a fora se'm fa costós. Quan porto moltes hores només amb mi mateixa i al meu món, parlar amb algú és com haver-me de despertar d'un somni en el que estic bé. Ja no m'espanta passar massa estona somiant, ni confondre realitat i ficció. No hi ha res a distingir. Tot és el mateix. En fi, després de la gran aventura de sortir a per provisions, quan ja tinc el que volia, no trobo el moment. Ja no m'apeteix. És trist. Adonar-me que estic condemnada a no estar mai satisfeta. Sempre voldré que torni el que ja ha sigut, i estaré pensant en el que vull que passi. Però només estic jo ara. Res més. És trist ser conscient d'estar vivint un moment present feliç sense ser-ho, sabent que el recordaràs millor de com està sent. On es troba la felicitat? En el record? Però el record també és present. Ser conscient de massa coses porta el perill de la gran pregunta: Quin sentit té tot? Per a què? De moment m'he adonat que si tinc algú amb qui compartir aquesta preocupació la inquietud es fa més dolça, fins i tot emocionant.

for Carl Solomon

Allen Ginsberg reading Howl.

Un plaer 
per a l'oïda
i per a l'esperit
(en tres parts)

déjala volar

Te gusta estar conmigo por el brillo de mis ojos, dices que te mantiene vivo. A mi tu mirada me enloquece, ya lo sabes. Aunque lo que más me gusta es no poder parar de reir sin saber porqué, esa risa que no se disipa ni con los mejores besos. Sentados en un banco, enciendes la cachimba y empiezas a fumar. Huele a humo, miel y manzana. Entonces yo aspiro creo que demasiado porque quiero saborear, y cuando dejo ir el humo estás cerca y te va a la cara. Te ríes y entre la nube encuentro tu carcajada. Me besas y sabe a manzana e impaciencia. En esa foto pareces un dibujo. Tan ligero y moreno. Pero lo que te hace bello es el movimiento travieso y rebelde de cabello sobre los ojos y esa sonrisa descarada. Eso no ha cambiado.

fragmentos no vividos

  Cuando me miras directamente tus ojos se abren ante mí como un túnel sin fin. La calidez inquietante de tu mirada me transporta a una casita en la orilla del mar. Te veo sentado en el suelo de madera del porcho, con la espalda apoyada en la pared y mi cabeza descansando sobre tu regazo. Pasas tus dedos entre mi pelo, desenredándolo con delicadeza.

Yo te explico mi tristeza, mientras tu mirada sigue fija en el horizonte. Te digo que la belleza de mi historia ha desaparecido. En realidad no es mi historia, sino la de ellos, aunque siempre ha sido también mía. La he idealizado como todos. De repente se desgarra y se va disipando como el humo, sin dejar siquiera un olor agradable. Y los buenos recuerdos ya no pueden ser sólo buenos, ahora también son amargos. He terminado, silencio.

Me arden los ojos y la garganta, pero no asoma ni una lágrima. Apartas la vista del mar y la fijas en mí. Tus dedos me rozan con suavidad una mejilla, y el índice repasa la forma del labio inferior. Me incorporas para tenerme más cerca. Con la intensidad no sé si habla tu boca o hablan tus ojos, y me dices « Niña, no olvides, tendrás que convivir con esa tristeza. Pero empieza a sentir de nuevo, abandónate al amor de todo lo que te inspire, y pronto esa tristeza ocupará un pequeño lugar ».

Ahora sólo están mi pulso y tu respiración. Te acercas un poco más y nuestros ojos se comen. Me besas en este momento, o en uno cercano, no recuerdo muy bien. Los labios se rozan con suavidad. Después tu lengua caliente y llena de promesas se desliza sin modestia. Pones una mano en mi cuello desprotegido y yo me siento segura en el miedo de no saber, pero contigo.

Vamos a gozar de esto, vamos a regodearnos en su parte perversa. Podríamos estar solos ahora en el planeta, frente al universo, y entonces tendría sentido. Sonríes. Se está marchando la luz y el amarillo y el violeta polvorean el cielo liso. « Bañémonos », y cogiéndome en brazos me llevas hasta la playa.

avui, ara

 Una guspira d'optimisme. Sense raó ni base. Simplement suposo que fa bon temps, ja m'apetia. I començo a pensar en les coses del bon temps, tan boniques com quan fa fred, però diferents. Tot té lo seu. És primavera, no he notat res... I han canviat l'hora, això vol dir que el dia de llum serà més llarg. De moment em vull dedicar al cultiu i la reflexió. Veig moltes coses que m'agraden però no intento tenir-les, i no sé en quin punt estic, però ja no m'importa perquè no vull explicar-me ni definir-me. Em nodreixo de les coses boniques però me'n mantinc al marge, no sé fins quan serà suficient. Però és un fet que m'agrada estar sola, no sempre, evidentment, però ho necessito. I què bonica és Barcelona. En fi, no m'importaria que el món s'acabés durant una classe de literatura.

We'll choke on our vomit and that will be the end

Bloquejada. Zombie. Així sóc ara. No sé fins quant. Quanta merda. Estic en un estat en que em canso de moltes coses. Todo es de postín. No parlem de veritat. Allò més important és considerat tonteria. Es valora més tenir un mòbil d'última generació que una bona idea, millor anar a la moda que Pensar.  Estem fets per un motlle i tenim el cap ple de suro. Vivim una època aparentment fàcil, però només aparentment, perquè estem Desorientats. No sabem què ens caracteritza, no sabem per què lluitar. És el període de la Passivitat. 

  Realment fa por la quantitat de gent que no s'immuta per res. Ho frivolitzem tot. I els que sí que ens emocionem perquè el món s'està morint, en el sentit que està malalt, que els humans estan desapareixent, que es converteixen en màquines de forma progressiva, doncs ens quedem a casa plorant i mirem pel·lícules o escribim i se'ns passa. I ja està. Ens hem cregut que el món ja està fet i ens conformem perquè ja ens va bé. Es veuen intencions però mai portem les coses fins al final. No tenim ni idea de què fer. 

  Però existeix gent amb món interior i inquietuds, que plora per la bellesa, que estima les idees, que defensa la creació, que intenta posar-se en el lloc dels altres (fer-ho totalment és gairebé impossible, però la intenció compta), que creu en el saber. Jo l'he vista aquesta gent. Hi ha humanistes. M'agradaria saber quants. Quanta gent veu ARA un punt d'inflexió i creu que hem de fer alguna cosa, que ens hem de moure per què les coses canviïn, perquè els que no veuen que les persones necessitem estimar i créixer no ho faran. Creiem que ja s'ha lluitat per tot, que ja no es pot aconseguir res més. Però hem de començar una Guerra pacífica, ens hem de desfer dels valors actuals predominants perquè estan podrits, i entendre què som en essència i què ens omple. 

  He avisat, estic bloquejada. Tinc un bombardeig dins el cap i no puc expressar-me com voldria. No ho sé, suposo que necessito que em tornis a cantar Paff, el drac màgic, però ara ja l'entenc massa, i a més no ho tornaràs a fer. Però el cel groc m'ha dit que hi ha esperança, que alguna cosa pot canviar. Potser és que necessitem submergir-nos en merda per adornar-nos que fa pudor. I ara l'ambient és nauseabund. A més aquests dies ni els teus ulls blaus em donen pau. I m'odio per ser una boques i dir tot això i després no fer res. 

Persona: Individu humà com a ésser que, dotat de consciència, transcendeix la realitat fisicobiològica —bé que alhora resta sempre condicionat per ella—, gaudeix d'una radical autonomia, es realitza adequadament en la relació amb els altres i pot decidir per ell mateix el seu propi destí.


Humà: propi de l'home. 3 adj 1 Que se sent solidari amb els altres, que és considerat benèvol, generós, etc., envers ells.  

De veritat, o canviem nosaltres i ens humanitzem, o canviem les accepcions dels diccionaris. 

els ametllers florits i els Ports nevats

Tinc una vida buida. Això és el pensament que m'invaeix. Després quan ho penso millor veig que no és veritat. Està plena de coses, coses molt boniques. I gent meravellosa. I oportunitats. Crec que en tot l'escenari l'única cosa que falla sóc jo. Sóc mediocre, cada cop més. I no sé si puc confiar en mi quan dic 'canviaré'. Només em queda continuar provant-ho, perquè una part de mi es nega a conformar-se. I per què no coincidim en temps i en espai amb algunes persones que podrien ser la persona de la nostra vida? L'atzar s'equivoca de vegades d'època i de lloc. O potser és que no sabem veure la grandesa del que sí que podem tenir. Oh fuck, tinc vint anys. Què m'he perdut? Com he arribat aquí sense adonar-me'n? El que m'espanta és que sempre serà així. De cop deu anys, de cop tota la vida. I no fem més que mirar cap enrere i cap endavant. L'ara mai és tan atractiu. Serà perquè la nostra imaginació adorna els records i les fantasies. Hauríem de tenir més habilitat per adornar també el temps present. Podem viure en la nostra màgia. De vegades vull quedar-me en un instant eternament i d'altres viure cinc anys en un segon. Jo què sé. Que la vida és bonica i lletja, i que a pesar de tot m'agrada. I us estimo.

Los días de febrero, incluso cuando son tan brillantes, son cortos, y el esplendor de su luz no retrasa su ocaso.

09.02.11

doubt

excitement

cigarrettes

money

decision

words

skin

needle

ink

ink

ink

pleasure

satisfaction

'You aren't by any chance - er - a painter?' asked Moomintroll rather shyly. 'Or perhaps a poet?' suggested Sniff. 'I am everything!' said Snufkin.

 

 

La cançó de Snufkin, i filosofia de vida de Tove.

I meander through the forests in the early spring when Nature is putting on her greatest show. Under limpid blue skies and clouds so white and striking, the earth breathes and emerges from beneath the snow. I wander where I will and I will be the one to choose. I’ll play my harp all night and day, or not if it feels wrong. Nothing do I own, so there’s nothing I can lose. I need to have the freedom to find my own song.

I sing a beautiful ode to a babbling brook and the moon will hear the language of quietness. The strings of my harp will snare birds with their honeyed hook and my harmonies will cure a mind of loneliness. But the evening shadows lengthen and the moment has fled and the most beautiful song of all escapes me. Spring’s melancholy melody plays within my head, and thoughts are all that’s left for the traveller who is free.

when the night has come

Tot pot ser poètic, encara que sigui en essència fosc.

 

Primer va intentar posar una mica d'ordre, va veure que era impossible. Mirar de suavitzar les coses també. Només podia ajudar a passar el temps sense accidents el millor possible. Això era el que feia, i soportar crits i sobretot intentar que l'iceberg de tristesa i incredulitat no asomés a la superfície. Al fons dels pulmons punxava però es dissimulava una mica. Tenia dies en que quan ningú la veia, ni que fos per dos segons, començava a plorar. Però no era un d'aquests, perquè aquell dia encara no havia tingut temps de fer-ho. Va arribar la nit i va notar l'esgotament. Però no volia dormir, necessitava sentir pau un moment. Va entrar al lavabo petit del pis de dalt i s'hi va tancar. Hi havia una finestra petita i ella, pujada a la banyera amb un peu a cada banda, s'hi va assomar. Amb prou feines li cabien els braços per fora. Era una nit fosca, sense lluna. Va treure un cigarret de la butxaca i se'l va encendre. Per fi respirava. Aquell racó alt i petit s'havia convertit en un lloc íntim i apartat de tot el que no li agradava. Mentre fumava mirava el cel i pensava. I si estava de sort, no pensava. Mirava fixament una estrella, la única que es veia aquella nit, i li parlava. T'admiro, ets preciosa, tan sola enmig del cel negre. Sóc insignificant, jo i els meus problemes. Penso en la Història, en tota la gent que ha patit, i tot i així, també són insignificants en relació a l'Univers. No es pot ni tenir una idea d'aquest concepte. Però en el nostre món petit, els problemes petits poden ser molt grans si et toquen directament. No sé perquè ho faig, però si us plau, que tot vagi bé. Els ulls li brillaven. Va apagar el cigarret i es va desfer de les proves. Era tant agradable parlar sense esperar resposta. I que les paraules sortissin per la petita finestra i se les endugués el vent, molt lluny. Qui sap, potser algun dia una estrella les sentiria.

start again and again a new beginning

 No reconec la realitat. És tant inestable i dubtosa com els somnis. Llavors, què importa? Viuré la vida com un somni. És perillós i emocionant. En els somnis pots volar, i de vegades no pots córrer. En alguns no tems a la mort perquè saps que estàs somiant. Però jo no sé res. Em guiaré per l'olfacte, l'oïda i el tacte. Tot el que vegi m'ho guardaré. I ho vull tastar tot. Tot allò adorable serà llepat. Ja sé, sempre igual. Però crec que aquesta vegada és de veritat. Està caïent el mur que havia construït. No penso pensar, no time to think of consequences. Ja no sé què dic. Porque el miedo al fin cayó, al fin cedió. Ja res és com era, ara tot és una gelatina canviant. Tot el que puc esperar és inesperat. Visca la sorpresa! O la puñalada. Zas! BOOM!

frames