avui, ara

 Una guspira d'optimisme. Sense raó ni base. Simplement suposo que fa bon temps, ja m'apetia. I començo a pensar en les coses del bon temps, tan boniques com quan fa fred, però diferents. Tot té lo seu. És primavera, no he notat res... I han canviat l'hora, això vol dir que el dia de llum serà més llarg. De moment em vull dedicar al cultiu i la reflexió. Veig moltes coses que m'agraden però no intento tenir-les, i no sé en quin punt estic, però ja no m'importa perquè no vull explicar-me ni definir-me. Em nodreixo de les coses boniques però me'n mantinc al marge, no sé fins quan serà suficient. Però és un fet que m'agrada estar sola, no sempre, evidentment, però ho necessito. I què bonica és Barcelona. En fi, no m'importaria que el món s'acabés durant una classe de literatura.