Casca las nueces (o celebra las mallas en cuerpos masculinos)

El pie izquierdo. No me lo siento. Está totalmente dormido por haber soportado casi todo el peso de mi cuerpo durante no sé cuanto rato. Me da igual perder el pie así, ensimismada observando a los bailarines que a sólo unos metros de mí tensan músculos inimaginables y sudan, consiguiendo la suavidad perfecta en el movimiento exacto en el momento preciso. Como dijo alguien, los bailarines son felices (bailando, se entiende). Son... eso es, cuerpos entregados al servicio de la belleza. Esa belleza sublime que dura instantes muy breves -ésos en los que comprendo qué es ser hombre donde y cuando sea y para qué existimos, si es que existimos para algo- que me van rescatando. Así que aun puedes ser grande, o enorme en la pequeñez de un salto a tiempo, de una sonrisa no pensada, de la manera de soltar el aire en un suspiro, de una mirada (in)voluntaria o de unas palabras que podrían fácilmente pasar inadvertidas. Claro que me consuela encontrar en un sueco de finales del siglo diecinueve un alma tan igual a la mía. Pero no sé a dónde me lleva eso. Por lo menos no me siento tan mediocre como ayer en el ballet.

se hizo de día volando

Siete de la mañana:
el rojo más intenso conquista el horizonte.
Y todos los matices en naranja y amarillo.
Lo verías si giraras un milímetro la cabeza,
pero estás mirando el móvil.

El amanecer más bonito
a través de tu boca abierta
por un sueño profundo.

No le dije que apagara la puta Black-
berry (la parto por la mitad)
mientras aterrizábamos porque eso
me proporcionaba un poco de emoción.
Y vino la azafata.

El semáforo se acaba de poner verde.
No tengo excusa para seguir aquí de pie mirándote.
Duele apartar la vista y seguir mi rutinario camino.
¡Que pequeñas las cosas que nos controlan por completo!

God Jul

Li podria dir Valentí. O Orfeu. Oh, pobre Orfeu. Sebastià. O Rafel. El nom no té importància. Com-es-digui s'està una estona amb mi, i després se'n va. M'abandona a la meva sort i al meu avorriment sense ell. I no em diu quan tornarà, sé que si ho fa apareixerà quan li sembli millor o li vingui de gust, jo no hi tinc quasi res a veure. Miro les parets. Les llumetes no fan cap servei més que ser boniques. I mentre no hi és, que és la majoria del temps, no puc fer gaire cosa. Em deixa sempre plena d'insatisfacció, d'impotència amb la sensació o certesa que no he acabat. No voldria carregar sobre ell tota la culpa, també són els altres, i sobretot sóc jo. Estimada, aquesta no és qüestió que s'arregli adquirint una nova llibreta o un bolígraf especial. Sí, teniu raó. Quedar-se en el pensar no és saludable, s'ha de fer, el que sigui. Jo no ho veig tan clar. Com he de fer si no sé el què? Si només tu m'inspires. Per això quan hi ets inspiro i encara més sospiro. Això que estic fent, aquestes paraules són necessitat. Si no, què estic dient? No sé com desfer-me d'aquesta tendència al genèric tan horrorosa. Estareu avorrits de l'abstracció. Si en realitat, a mi només m'interessa allò no previngut. Com que em veiessis l'altre dia al metro de cop tan a prop i no sabessis reaccionar més que amb mirades de reüll. Saps què vull dir amb adoloriment pastós? Aquells dies que exigeixen petons. Em fa riure de vegades veure a tothom i saber que som considerablement ridículs. Si les persones volem estar amb persones -perquè és així- per què hem de simular diàriament que ens importem tan poc? RRRRREPRESSIÓ. Una salutació. Per si ell no torna i jo no puc atrevir-me a fer això tan poc honorable d'avui un altre cop, Bon Nadal, disfruteu d'àpats saborosos i interminables, del caliu, de la conversa, i encara més que tot de l'embriaguesa.

Doble de mitjons i triple de cacau

Son dolça i pensaments extraviats.
Les notes acaricien les orelles i les puntes dels dits comencen a notar l'escalfor.
Quan el senyor va treure un paper doblegat de la butxaca i va llegir: Feliz Navidad.
Totes les petites coses imaginables, i totes li han donat veïns. Si descendeixes dels boscos ets tímid i misteriós. Adorable i inquietant.
La dinàmica del fred.
Em traspasses o jo m'enfonso, no ho sé.

Il Ritorno (d'Estocolmo)

L'avió destapa els núvols deixant un gran forat.
Accedim a un lloc nou on encara no és de nit. Immens i llis.
La llum ataronjada a l'extrem plora
els últims moments del dia a aquesta part de la Terra.
La bellesa és massa i em sembla irreal.
El fred no m'ha aturdit, m'ha fet somriure unes quantes vegades.
No sé quantes hores fa que la gola està seca.
Importa aquí o allà? Hi ha alguna diferència entre ara i abans?

Un got d'allò que enmig de l'aire gèlid crema i cura.
Fa brillar el punt de foc de dins.
Suculentes promeses d'aventura, això portaven les mirades,
res sòlid.

Dia a dia el que més veig són les coincidències
entre uns i altres, en canvi les fronteres desapareixen.
No molts veuen el que som, tots.
No tenen valor Qui, Què, On ni Quan. Només Com i Per què
ho mereixen.

Les branques dels arbres sense fulles.
Les branques a la llum primera del matí,
les branques gotejant, les insinuades en la foscor
i les adornades amb perles vermelles.

No tinguem pressa, és Ara.