God Jul

Li podria dir Valentí. O Orfeu. Oh, pobre Orfeu. Sebastià. O Rafel. El nom no té importància. Com-es-digui s'està una estona amb mi, i després se'n va. M'abandona a la meva sort i al meu avorriment sense ell. I no em diu quan tornarà, sé que si ho fa apareixerà quan li sembli millor o li vingui de gust, jo no hi tinc quasi res a veure. Miro les parets. Les llumetes no fan cap servei més que ser boniques. I mentre no hi és, que és la majoria del temps, no puc fer gaire cosa. Em deixa sempre plena d'insatisfacció, d'impotència amb la sensació o certesa que no he acabat. No voldria carregar sobre ell tota la culpa, també són els altres, i sobretot sóc jo. Estimada, aquesta no és qüestió que s'arregli adquirint una nova llibreta o un bolígraf especial. Sí, teniu raó. Quedar-se en el pensar no és saludable, s'ha de fer, el que sigui. Jo no ho veig tan clar. Com he de fer si no sé el què? Si només tu m'inspires. Per això quan hi ets inspiro i encara més sospiro. Això que estic fent, aquestes paraules són necessitat. Si no, què estic dient? No sé com desfer-me d'aquesta tendència al genèric tan horrorosa. Estareu avorrits de l'abstracció. Si en realitat, a mi només m'interessa allò no previngut. Com que em veiessis l'altre dia al metro de cop tan a prop i no sabessis reaccionar més que amb mirades de reüll. Saps què vull dir amb adoloriment pastós? Aquells dies que exigeixen petons. Em fa riure de vegades veure a tothom i saber que som considerablement ridículs. Si les persones volem estar amb persones -perquè és així- per què hem de simular diàriament que ens importem tan poc? RRRRREPRESSIÓ. Una salutació. Per si ell no torna i jo no puc atrevir-me a fer això tan poc honorable d'avui un altre cop, Bon Nadal, disfruteu d'àpats saborosos i interminables, del caliu, de la conversa, i encara més que tot de l'embriaguesa.