Com les paraules, el tacte se'n va. Sentir-se menys sola i més lleugera no fa marxar la Solitud.
Tot és un desastre encantador. M'interessen les persones. Una puput esclafada sense cap a la vora del camí continúa sent bonica. Avui dormo a terra, amb les formigues. Vull tocar-ho tot.
Només busco un respir en aquesta quotidianitat cosida. Cames guixades sobre el matalàs.
No és temps perdut, queden cançons per a demà. Queda tabac per a demà.
Tots busquem l'eternitat del moment. Demà, que ja és ara, farà sol, i jo sóc una mica més gran.
Els passos del pis de dalt no saben qui sóc ni què estic fent. Jo tampoc.
L'aire immòbil de la nit ho expandeix tot una mica més.
El blau aquàtic del cel ha envaït les parets del menjador.
Amb dolçor els primers ocells ens subjecten a una de les realitats.
Veig només una estrella, brilla molt petita i no sé si és dins o fora.
La llum de la nit, la foscor del dia. Les parpelles lleugeres volen cap a fora, i les galtes desapareixen lentament. De fons la veu ronca i gastada del veí. Mouen cadires.
Els núvols enganxen taronja i rosa sobre el blau. M'agrada la llum de la foscor de la nit i m'agrada la llum del dia que comença tots els dies. El mar, sempre el mar. Avui és un desert cendrós i llunyà.
A tu no et puc enganyar perquè se m'apaga la mirada i ho veus. No vull més respostes correctes.
Arriben les gavines. Ha passat aquell moment intermedi, comença a haver-hi massa activitat i se n'ha anat la màgia.
