Mirar fixament, embadalida, un rostre. Cada petit detall que descobreixo i que no veig igual que abans. Som realment estranys. I en aquell espill del turc que està a prop de casa, tu em veies diferent reflectida que mirant-me directament. Però així és com jo em veig sempre o gairebé, asimètrica. En la realitat que jo percebo sóc així. I no entenc moltes coses que faig. Una llarga conversa de línia telefònica que em deixa desarmada un altre cop davant el teu derrotisme. I et dic, simplement, que paris, que ho deixis, que no puc més. Calla. I opto per una alegre companyia i tres Voll Damms, evidentment massa i massa ràpid. No arreglo res, però aconsegueixo un son profund.
M'agraden moltes coses i somric més vegades al dia de lo que és habitual, en mi suposo. I de sobte un dia arriba la tarda i totes les coses boniques no serveixen quasi de res. Hola dolça tristesa de tardor. Passades les hores, t'accepto. No passa res, puc estar trista. De fet, crec que ho trobava a faltar. Tenim obligacions però ens quedem dormitant al sofà abans de sortir, escoltant a Pavarotti Ma il mio mistero é chiuso in me no sé qui ha portat la manta il nome mio nessun saprà! i el gat ens camina per sobre quasi sense trepitjar, acomodant-se no, no, sulla tua bocca lo dirò quando la luce splenderà! Plaer quiet, una estona robada al dia previst Ed il mio bacio scioglierà il silenzio... Sort que sabem trobar racons d'espaitemps.
Ja sé quin tipus de dia és avui, estic àcida. Aquells dies que conec bé, quan comencen no n'espero res, solc haver dormit poc, portar ulleres i demanar en silenci petons a la cara. De vegades s'acaben i passen prou desapercebuts, només noto el cansament. Però també acostumen a fer-me arribar a prop del límit de les meves forces mentals i físiques, i llavors, de vegades, passa alguna cosa important i el dia té un influx decisiu en la vida que ve després.
