Crec que començaré a vomitar calor. No entra ni un bri d'aire que refresqui aquest cos. Hi ha una immobilitat regnant que espera o promet alguna cosa. La por de que tot el que hem fet fins ara, i el que m'ha semblat fer es quedi en res. Però en origen 'res' és 'cosa', somric. En aquests temps de caire dominical i fantasmagòric m'he reclòs en llocs solitaris. He tastat i ara tinc molta més gana. Trobo coses contingents que se'm fan vitals. Cada vegada més gran, em sembla inabastable però lleuger, quasi eteri. I faig honor a la meva condició contradictòria volent veure tant i no fent res. És com estar bocabadat davant l'espectacle sense moure's, aparentment. En aquest present de futur tinc grans i deliciosos projectes, i sé que es quedaran flotant en l'aire. Però això no m'espanta, sé que no sé què passarà. I què està passant ara? Que m'imagino escenes lluminoses per llocs desconeguts, llibertat per racons de la ciutat i estones càlides a l'habitació amb una samarreta de punt mig transparent i els colors confosos. Però tot allò que imagino és part de mi, i jo sóc ara més real que mai. Pot ser que aquest estiu tan inoportú no hagi resultat a la fi tan innecessari. I ara ja no em sembla important dir tot això que he escrit, però em ve de gust pitjar "Publicar entrada". Prometo a partir d'ara coses més palpables, que es puguin gaudir, no com aquesta excessiva abstracció tan fada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario