when the night has come

Tot pot ser poètic, encara que sigui en essència fosc.

 

Primer va intentar posar una mica d'ordre, va veure que era impossible. Mirar de suavitzar les coses també. Només podia ajudar a passar el temps sense accidents el millor possible. Això era el que feia, i soportar crits i sobretot intentar que l'iceberg de tristesa i incredulitat no asomés a la superfície. Al fons dels pulmons punxava però es dissimulava una mica. Tenia dies en que quan ningú la veia, ni que fos per dos segons, començava a plorar. Però no era un d'aquests, perquè aquell dia encara no havia tingut temps de fer-ho. Va arribar la nit i va notar l'esgotament. Però no volia dormir, necessitava sentir pau un moment. Va entrar al lavabo petit del pis de dalt i s'hi va tancar. Hi havia una finestra petita i ella, pujada a la banyera amb un peu a cada banda, s'hi va assomar. Amb prou feines li cabien els braços per fora. Era una nit fosca, sense lluna. Va treure un cigarret de la butxaca i se'l va encendre. Per fi respirava. Aquell racó alt i petit s'havia convertit en un lloc íntim i apartat de tot el que no li agradava. Mentre fumava mirava el cel i pensava. I si estava de sort, no pensava. Mirava fixament una estrella, la única que es veia aquella nit, i li parlava. T'admiro, ets preciosa, tan sola enmig del cel negre. Sóc insignificant, jo i els meus problemes. Penso en la Història, en tota la gent que ha patit, i tot i així, també són insignificants en relació a l'Univers. No es pot ni tenir una idea d'aquest concepte. Però en el nostre món petit, els problemes petits poden ser molt grans si et toquen directament. No sé perquè ho faig, però si us plau, que tot vagi bé. Els ulls li brillaven. Va apagar el cigarret i es va desfer de les proves. Era tant agradable parlar sense esperar resposta. I que les paraules sortissin per la petita finestra i se les endugués el vent, molt lluny. Qui sap, potser algun dia una estrella les sentiria.