Let's dance for a while (Provença 426)

I ara les parets ja no hi són. Ni els missatges en post-its acumulats en nits desesperades i tardes pletòriques de felicitat tonta i desestructurada. L'escàs sofà on hem fet lloc tantes vegades. Les cadires on ens hem enfilat acolorides de roig per l'embriaguesa per a cantar o per a dir des de les altures. Truites perfectes i intents. El terra que hem rentat amb la roba i els cossos retorçats de riure frenètic i incurable. El fum plàcid, els crits i el silenci. La nevera ara està buida, i la cuina neta. Ja hem vist totes les pel·lícules, però encara queda te. Sobra lloc per tot arreu. Ja no hi són els balcons ni les flors seques de la planta que s'ha mort. Els suaus tocs de porta i les irrupcions a la intimitat també han desaparegut. Pizzes i copes de vi. Lleu amnèsia al matí. Les poques trobades familiars i les moltes matinades llargues desitjoses de moments especials dignes de ser recordats. I tots ho són ara. La nostàlgia prematura ens atrapa tirades sobre el matalàs mirant la nit que transpira el temple excessiu i inacabat que per nosaltres és una altra cosa. Ara i fins d'aquí un temps totes aquestes joies només són una adreça. Un carrer, un número, una porta i records imperfectes i variants que no estan enlloc.