temps fa

Nunca pareció tan poética su cabeza como en el momento en que iba a rodar.

Stendhal, Rojo y negro 

Cinc dies a Dubrovnik. És una bogeria. D'acord, llavors està decidit. La carretera i la nit. No hi ha res que ens impedeixi cantar cridant amb Nina Simone You don't know what it's like You don't know what it's like to love somebody to love somebody the way I love you uh uh uh uh uhuhuh... Hem rigut i hem plorat i quan s'ha acabat hem marxat, i hem marxat. No té molta importància que el cotxe s'estampi contra un arbre, el que realment m'interessa és recordar alguna cosa més d'aquella nit. Cada detall no trobat fins ara se m'apareix de sobte amb una llum que m'ompli el pit. No hauria de tirar tant d'evocacions i fantasies per a viure. O per a viure sí, precisament. Al cap i a la fi ell no recordava que ella era morta i tots la cridàvem pel parc com si l'anèssim a trobar Jeanne, Jeanne!. No és que el dubte hagi de desaparèixer, és que has de decidir alguna cosa, encara que no sigui la millor. L'espiral d'indecisió pot resultar interminable i literalment mortal. I què té a veure la Dalmàcia croata amb això? Com tot, res i tot. Com quan et vas atrevir a tocar-me el cabell. Sempre aconsegueixes desconcertar-me, no tinc respostes. El que vull dir és que és bonic rememorar vida al fulgor de la crema com a ritual de comiat. I prendre consciència de que no tornaràs mai a casa, a aquesta casa, té un encant esfereïdor. És perillós que ens toquem tan poc. Les tempestes d'estiu expliquen moltes coses sobre les persones. Et tremolava la veu i no em podies mirar directament. Ningú està fet de granit, ni tu que t'ho penses, i tanta correcció i sentir contingut em fan venir basca. Allà sereu, al lloc de sempre amb una llet merengada parlant de qualsevol parida o dels temes més recurrents. Ens esperareu una estona. I nosaltres, carretera enllà.