em fa mandra pensar un títol

Estic desitjant que marxis de casa per quedar-me sola. Quan per fi te'n vas, et trobo a faltar. Em sento sola. Llavors faig el que se'm dóna millor: perdre el temps. Perquè em sento tant malament quan no faig coses "útils"? Necessito fumar i no hi ha tabac a casa. Remeno per tot arreu. Hauré de sortir. Després de tot el dia tancada sortir a fora se'm fa costós. Quan porto moltes hores només amb mi mateixa i al meu món, parlar amb algú és com haver-me de despertar d'un somni en el que estic bé. Ja no m'espanta passar massa estona somiant, ni confondre realitat i ficció. No hi ha res a distingir. Tot és el mateix. En fi, després de la gran aventura de sortir a per provisions, quan ja tinc el que volia, no trobo el moment. Ja no m'apeteix. És trist. Adonar-me que estic condemnada a no estar mai satisfeta. Sempre voldré que torni el que ja ha sigut, i estaré pensant en el que vull que passi. Però només estic jo ara. Res més. És trist ser conscient d'estar vivint un moment present feliç sense ser-ho, sabent que el recordaràs millor de com està sent. On es troba la felicitat? En el record? Però el record també és present. Ser conscient de massa coses porta el perill de la gran pregunta: Quin sentit té tot? Per a què? De moment m'he adonat que si tinc algú amb qui compartir aquesta preocupació la inquietud es fa més dolça, fins i tot emocionant.